EL
DETERMINISME CULTURAL, UNA FORMA MODERNA D'EXCLUSIÓ SOCIAL
EL PARANY MULTICULTURAL
Manuel Delgado
Potser hauríem de preguntar-nos si estem fent el que cal per prevenir actituds socials excloents envers aquells que han estat presentats com a culturalment diferents, una forma sovint eufemística de dir problemàtics. No seria un error sospitar que, en molts sentits, els discursos ara per ara hegemònics, relatius a la multiculturalitat o la interculturalitat, així com una no menys confusa defensa del "dret a la diferència", són, avui, les ideologies racistes per antonomàsia, aquelles que més estan fent per substituir el vell i desacreditat racisme biològic per un altre basat en el determinisme cultural, molt més eficaç que el primer de cara a mostrar com a naturals i irrevocables les diferències humanes.
La polèmica encetada a favor d'una major consideració dels trets singulars dels que se suposa que depèn la integritat moral dels membres de certes comunitats, és, per principi, perversa i distorsionadora. Ho és en la mesura que imagina la societat dividida en compartiments comunitaris exempts i tancats, organitzats a partir d'estructures cognitives i costumàries pròpies i més aviat impermeables. Dins de cadascun d'aquests suposats cubicles culturals cada persona viuria immergida en un univers de significacions del qual, per definició, no voldria ni al capdavall podria escapar. Aquest discurs emfasitza sobretot la necessitat que les instàncies socials d'integració no perdin mai de vista qui són aquells qui pretén incorporar, és a dir: quina és i en què consisteix llur identitat.
Enfront de la perspectiva diferencialista, no estaria de més tornar a invocar els vells principis del republicanisme polític, segons els quals no és pertinent una consideració de les diferències humanes, definides totes elles a partir de una condició del tot contingent. Totes les persones són diferents, però -a banda d'aquells trets que puguin implicar un desavantatge objectiu i els efectes dels quals hagin de ser alleugerits pels mecanismes socials de regulació i equilibrament- la seva diferència ha de resultar indiferent a una societat i a un Estat que són, per principi, neutrals, laics no sols en el pla confessional, sinó també en el cultural, i que, per tant, no tenen res a dir sobre el sentit últim de l'existència humana ni sobre altres valors generals que no siguin aquells dels quals depèn el benestar i la convivència del conjunt dels seus membres o administrats.
No és que s'entengui que la societat és uniforme. Ben al contrari: el que es constata és que la vida social és immensament plural i complexa. En un escenari tan heterogeni com el que vivim, uns mínims de consens haurien de garantir que la copresència entre distints serà possible i podrà brindar els seus efectes benèfics en forma de tota mena de simbiosis. Cadascú -per descomptat- té dret a concebre l'univers com cregui pertinent, en funció de les seves pròpies conviccions o de la visió que es desprengui del grup humà de què se sent part, però les seves opcions culturals o religioses constitueixen un afer estrictament privat que sols ha de ser tingut en consideració si eventualment arriba a afectar aquells dominis on es realitza la vida col·lectiva i, no cal dir-ho, si vulnera una llei democràtica. Aquesta perspectiva no té present mai qui és cada persona, sinó només què fa i, sobretot, què li passa.
D'acord amb això, es produeixen dues instàncies d'integració de la persona: una de privada, en què l'individu assumeix -es pressuposa que voluntàriament- uns determinats sistemes de món, i una de pública, marcada pel lliure acord a l'hora de posar entre parèntesis els sentiments, idees i motivacions singulars, en nom de la conformació ètica d'una societat igualitària, el protagonisme absolut de la qual recau en un ésser sense atributs, massa corpòria inidentificada, a la qual la simple presència física hauria d'atorgar drets i obligacions i que mai no hauria de ser obligada a donar explicacions sobre les seves adhesions morals particulars. Aquesta figura anònima que encarna els principis d'igualtat i universalitat democràtica no és cap altra que la del ciutadà.
Des de la perspectiva democràtica, les expressions de pluralitat es donen per descomptades. L'igualitarisme no nega que hi ha singularitats, sinó que simplement les considera irrellevants. La diferenciació generalitzada és un fet i prou, i fins i tot el que pugui tenir de conflictiu s'hauria de considerar un fenomen gairebé natural i no per força negatiu. En aquest marc s'interpreta que els principis d'integració civil i política haurien de ser prou làbils per permetre que cada univers simbòlic pugui assumir-les en els seus propis termes. Per damunt de les idiosincràsies específiques, són els principis de la interacció social constant els que determinen una realitat en què els elements de diferenciació -els trets culturals- no són, com es pensa, la font que determina els encontres, sinó el seu resultat. No són les diferències el que provoca la diferenciació, sinó que són les lògiques i les dinàmiques de classificació diferenciadora el que dóna com a fruit les diferències que classifiquen. No ens diferenciem perquè som diferents: som diferents perquè ens hem o algú ens ha diferenciat prèviament.