Els castells
i als territoris de la Catalunya Vella
Els castells
En temps del bisbe Oliba, la majoria de fortaleses dels territoris catalans tenien origen en l’antiguitat tardana (segles V-VIII). També se’n van bastir de noves per respondre a les necessitats defensives davant del perill sarraí. A partir de les restes esparses que avui coneixem, es dedueix que els castells prefeudals (segles IX-X) devien estar constituïts per una o més dependències disposades en un espai protegit per alguns murs perimetrals, tant de pedra com de tàpia, en els quals també podia alçar-se una torre de pedra, generalment quadrada.
Castell d'Eramprunyà (Gavà), 2009.
Oliba era fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya-Besalú —que també senyorejava els territoris del Berguedà i del Ripollès— i besnet de Guifré el Pilós. Aquests dominis incloïen una gran quantitat de fortaleses termenades, que eren controlades directament o mitjançant el vassallatge de la petita noblesa. Oliba, tot i no ser l’hereu d’aquests territoris, va exercir certes funcions administratives i judicials pròpies d’un comte al Berguedà.
Castell de Marmellar (el Montmell), 2013.
.jpg)
Castell de Llordà (Isona i Conca Dellà), 2009.
Planta del castell de Marmelar (el Montmell).
J.Puig i Cadafalch (c. 1905-1910)
Planta del castell de Llordà (Isona i Conca Dellà).
J.Puig i Cadafalch (c. 1905-1910).
Castell de la Tossa de Montbui (Santa Margarida de Montbui), 2018.
Els castells del segle XI acostumaven a tenir una torre de planta circular, l’anomenada torre de l’homenatge, amb una porta elevada per dificultar l’accés als atacants. Podia estar envoltada per muralles o estructures més austeres que formaven un recinte clos amb algunes estances, serveis per a la milícia i una capella, que també podia ser fora.
Torre de Moja (Olèdola), 2010.
Torres de Fals (Fonollosa), 2002.
II.
El castell de Boixadors
Oliba, com a bisbe de Vic, va emprendre la recuperació del límit occidental de la diòcesi —afectat per les ràtzies sarraïnes dels anys 985 i 1003—, on va promoure la construcció i reparació de castells, com ara els de Calaf, Tous, Montbui o Queralt. En aquest conjunt de castells de frontera s’inclou el castell de Boixadors.
Las poderosas ruinas del castillo de Boixadors, sobreviviendo al paso de los siglos, han llegado hasta la actualidad como un conjunto arqueológico que constituía una tentadora invitación a emprender la restauración del mismo. De las maltrechas ruinas, destacaba todavía la importante mole de la torre de homenaje, la fábrica del templo románico y buena parte de la mansión señorial.
Camil Pallàs, 1971.
Cap del Servei de 1954 a 1978.
Al segle XIX, després d’un procés d’abandó progressiu que havia començat dècades abans, només quedava dempeus i amb coberta el cos principal del castell. La resta va quedar en desús. Des d’aquell moment i al llarg de la primera meitat del segle XX, els murs enrunats de la majoria del castell van ser sistemàticament saquejats, i només s’utilitzava el cos principal com a casa de pagès.
Les intervencions del segle xx
El castell va ser declarat monument històric l’any 1949, en virtut del decret de protecció de castells espanyols aprovat aleshores. El setembre de 1971, els seus propietaris van cedir-lo a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera amb la condició que es fes càrrec de la restauració i li donés ús. Llavors el consistori va sol·licitar ajuda a la Diputació de Barcelona, que va actuar sobre el conjunt per mitjà del Servei de Monuments.
Any 1971.
Any 1971.
Any 2018.
El Servei hi va fer dues campanyes de restauració, entre els anys 1971 i 1976.
Es va actuar sobre la torre de l’homenatge, de la qual es va refer una part del coronament. També sobre la coberta i l’arc de diafragma de la sala noble del castell, amb la intenció de convertir l’edifici en l’Hostal Sant Jordi, a imatge i semblança dels paradors nacionals espanyols, tan de moda a la dècada de 1970. Entre 1981 i 1983 es va acabar el projecte de l’església de Sant Pere
Any 2005.
