L’Europa de l’any 1000

L’Europa dels segles X i XI estava dividida en diversos regnes on el cristianisme era la religió majoritària. A l’Europa occidental hi tenien un gran poder l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i el papa de Roma, mentre que a l’Orient, junt amb l’islam, que també controlava la riba sud de la Mediterrània, l’Imperi Bizantí seguia sent un estat fort i poderós.

Els comtats catalans formaven part de la Marca Hispànica, una franja de territori sota domini del regne de França que limitava amb l’islam de l’al-Àndalus. D’aquests comtats, el més important era el de Barcelona (el seu comte tenia un cert control polític damunt dels altres). De la mateixa manera, bisbes i abats també contribuïen a aquest ordre amb monestirs i parròquies. El sud de l’actual territori català estava en mans musulmanes, tot i que, progressivament, els comtes cristians van anar conquerint-lo i incorporant-lo als seus dominis.

Els canvis a l’Europa de l’any 1000

Des del segle X, la dependència política dels comtats catalans amb el regne franc es comença a afeblir. L’any 988 Borrell II, comte de Barcelona, no va renovar el jurament de fidelitat al monarca franc Hug Capet.

A partir de l’any 1000, Europa va viure el procés conegut com a feudalització. Als comtats catalans aquest fenomen va suposar un increment del poder de la noblesa i l’estament eclesiàstic, que van apropiar-se de certes atribucions dels reis francs, com ara la justícia. Al segle següent, aquesta poderosa aristocràcia va iniciar l’expansió cap als territoris més enllà del riu Gaià, dominats pels sarraïns.

La societat estava bàsicament dividida entre governants i governats. Els primers eren els comtes, la noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica, fornida de membres de les diferents nissagues comtals. Els segons estaven formats per un petit percentatge d’artesans i una immensa massa camperola, que fins al segle X havia aconseguit mantenir certa autonomia, però que amb el procés de feudalització va quedar completament subjugada