Les esglésies romàniques
Les esglésies romàniques
A partir de l’any 1000, les esglésies catalanes van començar a adoptar trets de l’arquitectura romànica. Progressivament, les voltes de canó de pedra es van generalitzar i van substituir cobertes de fusta, i els arcs de ferradura van donar pas als arcs de mig punt. La volta de canó va requerir la construcció de murs laterals gruixuts per sustentar-la, juntament amb arcs faixons.
Les esglésies de planta basilical amb tres naus van esdevenir les més abundants; les més senzilles, en canvi, només en tenien una. Es van abandonar els absis rectangulars o trapezoidals per adoptar-ne d’altres de planta semicircular. Els interiors van ser decorats amb pintures de temàtica religiosa.
Des del bisbat de Vic, Oliba va impulsar el primer art romànic mitjançant la reforma i construcció de nous temples. El 1038 va consagrar l’església de Santa Maria la Rodona i la catedral romànica de Sant Pere de Vic, de la qual avui es conserva l’esvelt campanar, la cripta i la canònica. També va assistir a la consagració de diferents esglésies, com ara la de Santa Maria de la Tossa de Montbui (cap al 1035), la de Sant Andreu de Castellcir (1038) o la de Santa Eulàlia de Riuprimer (1040).
Església de Sant Sadurní de Rotgers (Borredà), 2008.
II.
Santa Maria de Matadars
Després de les ràtzies sarraïnes que devastaren el territori del Bages a principis de l’any 1000, el bisbe Oliba, juntament amb la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, va promoure la reconstrucció de les parròquies destruïdes, entre elles, la de Santa Maria de Matadars.
Humil, pobre, en el seu aspecte extern; notable important, per la vàlua arqueològica, és la petita església de Marquet, lloc situat al terme del municipi de Rocafort, prop de Manresa. En avançat estat de ruïna, en perill d’ensorrar-se, estava aquest monument. Tenia la coberta destrossada i una vegetació paràsita exuberant d’arbres i arbusts malmetia murs i voltes, per tots indrets.
Jeroni Martorell, 1934.
Cap del Servei de 1915 a 1951.
Es té notícia de la primera ocupació del lloc de Matadars en l’època romana per una sèrie de vestigis (s. I dC) apareguts en el decurs de l’excavació arqueològica que es poden relacionar amb la presència d’una vil·la.
L’indret va ser ocupat de forma continuada des de l’època antiga fins a l’alta edat mitjana, quan va es bastir l’església, que pot datar dels darrers decennis del segle IX o dels primers del segle X pels trets constructius, com l’arc de ferradura del presbiteri. De l’església preromànica, que ja va ser estudiada per Josep Puig i Cadafalch, ens ha arribat bàsicament la capçalera. Originalment devia tenir tres naus, de les quals no han quedat restes visibles.
L’any 1003, quan Oliba tenia trenta-dos anys, l’edifici hauria patit un incendi durant la incursió sarraïna d’Abd al-Malik, fill d’Almansor. Les restes aparegudes durant la recerca arqueològica podrien corroborar-ho.
Cap al segon quart del segle XI, la nau del temple va ser reconstruïda amb el nou estil romànic. La reforma va suposar la substitució de les tres naus inicials per una de sola, coberta amb volta de canó.
Any 1934
Any 1934
Les intervencions dels segle XX i XXI
L’església és un edifici ben conegut (sobretot per la seva capçalera preromànica) i, atès el seu interès, va ser objecte d’atenció del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local.
El Servei hi va fer obres de restauració de la coberta i de l’exterior els anys 1934-1935, poc després d’haver estat declarada Monument Històric Artístic (1931). L’any 1962 hi va tornar a actuar amb obres de manteniment.
A partir de la primera meitat del segle XX, va passar a diverses mans privades, que van realitzar obres de manteniment de l’edifici així com de modificació de l’entorn que al cap dels anys van comprometre l’estabilitat de la construcció.
