La tarifació social és un sistema de preu públic en què cada família ha de pagar en funció dels seus ingressos, amb l’objectiu d'incrementar la progressió del sistema per tal que l’aportació de les famílies al finançament del servei s’incrementi en funció de la seva renda.
Les dades bàsiques per calcular la tarifa són tant el nombre de persones que componen la unitat familiar com la seva renda.
S’estableixen diferents trams amb diferents imports en funció del cost del servei.
Els preus públics per a escolaritat i alimentació a les escoles bressol es poden calcular mitjançant tarifació social en funció de la renda i el nombre de membres de la unitat familiar a la qual pertany l’infant, d’acord amb els llindars de renda establerts.
Exemple de llindars de renda familiar segons el nombre de membres:
Font: Ajuntament de Barcelona
Exemple de trams i quotes mensuals segons tarifació social a les escoles bressol:
Font: Ajuntament de Barcelona
Les quotes mensuals establertes segons els serveis contractats i la tarifa corresponent s’acostumen a pagar durant 10 mesos, del mes de setembre al mes de juny.
Al juliol no s’emet cap rebut (excepte els serveis consumits per les famílies aliens al període escolar).
Per a les famílies que opten per no contractar el servei d’alimentació, que inclou dinar i berenar tot el curs, s’estableix un sistema de preus esporàdics per als dies que es quedaran a dinar, que també inclouen el berenar.
Exemple de trams i imports d’alimentació esporàdics segons tarifació social:
Font: Ajuntament de Barcelona
La tarifació social es calcula una vegada per curs segons la informació aportada al full de matrícula (nombre de persones que formen la unitat familiar, renda d’aquestes, descomptes de renda a famílies nombroses o monoparentals, persones amb discapacitat, germans matriculats al centre, etcètera).
La tarifació social implica que la quota variï segons la renda familiar. Una família de quatre membres amb una renda bruta inferior a 16.732 euros anuals paga 50 euros al mes, que es van incrementant en 10 trams fins a un màxim de 395 euros, quan la renda supera els 75.295 euros.
El cost real del servei és de 720 euros mensuals per nen i, una vegada afegits, els ingressos cobreixen el 26% del cost. L’Ajuntament, és a dir, el conjunt dels ciutadans, aporta el 74% restant, tenint en compte que les escoles bressol ja disposaven de descomptes condicionats a la renda,
La tarifació ha comportat alguns canvis importants:
-
S’han reduït els preus per a les rendes que no eren ni prou baixes per ser bonificades ni prou altes per poder fer front al preu complet (fins a 41.830 euros per a una família de quatre membres).
-
Els preus es determinen en aquests moments únicament en funció de la renda, de manera que les famílies ja no han d’acreditar l’existència de problemes addicionals mitjançant un informe de Serveis Socials.
-
El preu zero s’ha substituït per una quota mínima, de manera que tothom contribueix, encara que sigui poc, en funció de les seves possibilitats, si bé, com és lògic, els serveis socials poden decidir pagar la quota als seus usuaris.
-
Les reduccions de preus es compensen, en una tercera part, amb un increment de l’aportació municipal i, en les dues terceres parts restants, amb un augment dels preus per a les rendes relativament més altes.
Aquest sistema té algunes conseqüències:
-
Famílies addicionals amb una renda inferior a l’índex de suficiència han sol·licitat plaça perquè la garantia de quota mínima sense requerir informe de Serveis Socials els ha encoratjat a sol·licitar-la. Aquest augment de demanda ha comportat la reducció de les desigualtats socials, ja que els impactes educatius de l’educació infantil són més grans per als nens en risc de pobresa.
-
Reducció de la demanda entre els que han de pagar una quota igual o superior a la que hi havia abans de la tarifació social. El repte és recuperar la demanda prèvia a la implantació de la tarifació social. La qualitat pedagògica i dels equipaments i la flexibilització d’horaris d’atenció als infants són factors que han de contribuir a aquesta esperada recuperació.
La tarifació social no és un sistema òptim, sinó una possible contribució a resoldre les mancances d’un sistema impositiu que genera, de forma poc progressiva, recursos insuficients. Per exemple, a Dinamarca, on els ingressos tributaris dels contribuents arriben al 47% del PIB, el tema no és un problema. Aquí, on contribuïm amb el 34%, s’han de fer equilibris entre la quantitat (es cobreix poc més del 50% de la demanda), la qualitat i el preu dels serveis.