Aquest capítol s'estructura en 3 apartats per a cada contingut:
Sumari:
Els principis generals són un seguit de conceptes recollits a la llei d’urbanisme entesos com a valors comuns que han de regir i orientar l’acció urbanística local. La Llei d’Urbanisme de Catalunya recull els següents principis generals:
-
Desenvolupament urbanístic sostenible, basat en la utilització racional del territori i el medi ambient.
-
Participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística.
-
El dret de propietat subjecte al principi de la funció social.
-
Inexistència del dret a exigir indemnització per l’ordenació urbanística de sol i les construccions.
-
El repartiment equitatiu dels beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic.
-
El de publicitat i participació dels ciutadans i ciutadanes en els procediments de planejament i gestió urbanístics.
-
Regles d'interpretació del planejament urbanístic.
-
Nul·litat de les reserves de dispensació.
-
Acció pública com a dret universal d’exigir el compliment de la normativa en matèria urbanística.
-
Jerarquia normativa i coherència del planejament urbanístic.
Aquests principis generals han d’imbuir l’acció urbanística en la seva globalitat. A més d’aquests principis, la normativa urbanística recull un seguit de directrius, de caràcter més concret que permeten orientar l’acció urbanística des d’uns paràmetres més definits.
Els agents són totes aquelles institucions, col·lectius o persones que, en diferents graus, funcions i competències, degudament regulades, han de promoure, desplegar, participar, intervenir, validar, arbitrar… per una adequada aplicació de l’acció urbanística local. Pel que fa als agents públics amb competències directes, els Ajuntaments i la Generalitat de Catalunya es reparteixen el gruix de l’acció pública. Mentre que els Ajuntaments (i de forma minoritària altres administracions locals) impulsen i tramiten el planejament urbanístic general i ostenten les funcions de gestió i execució, així com la protecció de la legalitat urbanística, la Generalitat ostenta la funció d’aprovar en darrera instància el planejament urbanístic general. Pel que fa al planejament derivat, si aquest ja ha estat recollit en el planejament general i redactat en el marc legal de la Llei 2/2002 d’urbanisme o posterior, podrà ser aprovat definitivament pels ajuntaments. Qualsevol instrument de planejament urbanístic, general o derivat, estarà sotmès al control i intervenció d’òrgans col·legiats, amb participació d’administracions sectorials i de diferents nivells, que vetllaran, durant la seva tramitació, pel l’ajust de les propostes a la normativa urbanística i sectorial.
Així mateix, en matèria d’execució del planejament derivat, (reforma i extensió urbana, canvis d’usos, etc.) els propietaris i promotors privats podran exercir la funció d’impuls dels documents que s’escaiguin, sempre sota el control i, si escau, intervenció de l’administració pública. A més de l’acció particular derivada de la propietat privada, qualsevol instrument de planificació urbanística ha de comptar amb les garanties de publicitat i participació pública per tal que la ciutadania, organitzada o de manera particular, pugui conèixer i participar durant el procés de la seva redacció.
Finalment un cop aprovat el planejament, o fins i tot la seva execució, pot ser objecte de litigi mitjançant contenciosos. La resolució d’aquests genera una jurisprudència que cal tenir present per la interpretació i nova redacció de planejament i normativa urbanística.
Així doncs cal diferenciar quatre grans grups:
Ajuntaments i altres governs locals
-
Impulsen planejament general
-
Aproven planejament general en les fases de tràmit i aproven el derivat
-
Executen i gestionen planejament i intervenen en la protecció de la legalitat urbanística
Generalitat de Catalunya
-
Aprova definitivament el planejament general
-
Impulsa i aprova planejament director
-
Vetlla per la coherència i encaix normatiu del planejament
Intervenen de manera col·legiada en els òrgans establerts pel control del planejament urbanístic
-
Departaments sectorials de la Generalitat
-
Administració de l’Estat
-
Altres administracions públiques
-
Tribunals de justícia. Aquests actuen en resposta a litigis generant jurisprudència que pot guiar els agents competents en la interpretació i execució de planejament
-
Els propietaris i promotors poden impulsar la redacció i l’execució de planejament derivat, a més de ser part afectada en el seu patrimoni.
-
La societat civil organitzada o de manera particular ha de ser informada i pot participar en la redacció de planejament.
L’acció urbanística local està regulada per la llei d’urbanisme i els seus reglaments. Existeixen, igualment, altres normatives bàsiques o sectorials d’igual o diferent rang que han de ser contemplades i aplicades en l’acció urbanística local. Tot aquest marc normatiu defineix un seguit de conceptes bàsics de caràcter legal que despleguen, substantiven i regulen l’aplicació els principis generals de l’acció urbanística. Citem a continuació els conceptes legals fonamentals:
-
Règim urbanístic del sòl
-
Classificació del sòl
-
Sòl urbà
-
Sòl urbanitzable
-
Sòl no urbanitzable
-
Qualificació del sòl, que es divideix en zones i sistemes
-
Aprofitament urbanístic
-
Solar
-
Àmbits d'actuació urbanística: Sector de planejament i polígon d’actuació
-
Reserves i Estàndards urbanístics
-
Dèficits urbanístics
L’acció urbanística local ha d’encaixar en la definició d’un model territorial i d’uns criteris de planejament aplicats arreu de Catalunya pels plans territorials.
Cal diferenciar tant la naturalesa com la capacitat ordenadora del planejament territorial i del planejament urbanístic.
Planejament territorial
-
Emana de la llei de política Territorial
-
Competència de la Generalitat de Catalunya
-
Àmbit territorial: Catalunya (8 àmbits de planejament territorial)
-
Capacitat ordenadora:
-
Delimita i protegeix els espais oberts
-
Assigna estratègies pels assentaments
-
Proposa traçats per infraestructures
-
No pot classificar ni qualificar el sòl
Planejament urbanístic
-
Emana de la llei d’urbanisme
-
Competència compartida entre governs locals i Generalitat de Catalunya
-
Àmbit territorial: municipal o supramunicipal
-
Capacitat ordenadora:
-
Defineix la ordenació física de l’espai
-
Classifica i qualifica el sòl
-
Atribueix usos i intensitats
-
Planejament Territorial
-
Planejament Urbanístic
El planejament territorial, que està regulat a Catalunya de la Llei de Política Territorial de 1983 i és competència autonòmica, té un paper fonamental en tant en quant estableix un marc i unes directrius que el planejament urbanístic haurà d’integrar.
La llei de política territorial recull diverses figures de planejament:
-
Pla Territorial General, aprovat com a llei l’any 1995
-
Plans territorials Parcials, de totes les matèries i un àmbit territorial.
-
Plants territorials sectorials, de tot Catalunya, d’una matèria.
-
Plans directors territorials, amb les mateixes competències que el Pla territorial parcial però d’un àmbit més reduït.
La coherència entre les diferents escales i figures de planejament, territorial i urbanístic, és un dels principis generals recollits a la Llei d’Urbanisme.
El planejament urbanístic és el sistema de concreció en el territori dels principis d’ordenació urbanística. L’administració competent ordena el territori del seu àmbit administratiu mitjançant la redacció d’instruments de planejament urbanístic o plans.
Aquesta ordenació serà el fruit d’un ampli treball de formalització d’un projecte que la col·lectivitat urbana elabora per si mateixa. Per aquesta raó, en democràcia, el paper dels electes que vetllen i fan seu el projecte, i el paper dels tècnics que ho redacten, han de tenir en compte que actuen en nom de la col·lectivitat que els ha confiat directament o indirectament aquesta tasca.
Així, els plans d'ordenació urbanística municipal són projectes a llarg termini. Per tant, són projectes que hauran de desenvolupar-se en circumstàncies que no es coneixen i són també projectes dels quals només es podran arribar a verificar les primeres etapes de realització. Les últimes etapes imaginades molt probablement seran subsumides, al seu dia, en altres projectes que podran mantenir-les, modificar-les o substituir-les.
L’instrument urbanístic fonamental en l’ordenació d’un municipi és el pla d’ordenació urbanística municipal o POUM.
El planejament urbanístic té caràcter normatiu amb rang reglamentari i la seva vigència és indefinida fins que no se n’aprovi la revisió. Tradicionalment, tant la legislació urbanística com la doctrina han diferenciat dos tipus de plans urbanístics:
-
El planejament urbanístic general, que estableix les directrius bàsiques del municipi o d’un àmbit supramunicipal (més d’un municipi o comarca), està integrat pels plans directors urbanístics, els plans d’ordenació urbanística municipal, les normes de planejament urbanístic i els programes d’actuació urbanística municipal.
-
El planejament urbanístic derivat, que desenvolupa els criteris i directrius fixades pel planejament urbanístic general, està integrat pels plans especials urbanístics, els plans de millora urbana, els plans parcials urbanístics i els plans parcials urbanístics de delimitació.
La relació entre el planejament general i derivat és de jerarquia, de manera que el pla derivat no pot contenir aspectes contraris a un pla d’ordenació urbanística municipal.
Si be el planejament urbanístic s’ha desenvolupat tradicionalment a escala municipal, durant de la darrera dècada s’han impulsat un seguit de plans de caràcter supramunicipal amb el propòsit d’ordenar unes dinàmiques o uns projectes territorials amb una naturalesa i expressió local que supera àmpliament l’àmbit municipal.
Pel que fa al sistema de planejament urbanístic de caràcter supramunicipal cal diferenciar dos grans blocs d’instruments:
-
Plans Directors Urbanístics
-
Plans d’ordenació urbanística supramunicipal
Tenim altres figures, que si be no estan considerades d’àmbit supramunicipal de fet ho acaben sent, com plans especials que afecten més d’un municipi o normes de planejament de mes d’un municipi.
Es tracta de l’acció política i administrativa que fixa les directrius bàsiques del municipi pel que fa a la seva configuració física actual i futura i estableix els paràmetres d’ús que es poden acceptar i/o promoure en els diferents teixits, urbans i/o rurals, que configuren el municipi.
El planejament urbanístic general és, doncs, una política pública en sentit ampli i adopta un component ideològic indubtable, si be la seva expressió normativa i projectual comporta una elevada complexitat tècnica i documental que, a més, ha d’encaixar-se en un marc legal enormement reglamentat.
És necessari, doncs, recordar, o si més no esmentar, alguns elements inherents del planejament urbanístic en tant que política pública:
-
és un projecte col·lectiu
-
és un projecte a llarg termini
-
ha d’expressar una estratègia municipal o supramunicipal
-
ha d’intervenir i resoldre les necessitats de regulació i/o actuació sobre la situacions actuals
-
ha de vetllar per una adequada participació i per les garanties dels particulars
-
ha d’encaixar amb plans de rang superior i/o sectorials
El planejament general municipal s’instrumenta en diverses figures:
-
Plans d’ordenació urbanística municipal (POUM): L’expressió màxima del planejament urbanístic general és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal
-
Normes de planejament urbanístic (NPU)
-
Plans d’actuació urbanística municipal (PAUM)
Molts municipis mantenen tanmateix la figures de planejament general prèvies a Llei d’Urbanisme aprovada l’any 2002, com son:
-
Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), que és la figura equivalent al POUM
-
Normes subsidiàries (NNSS), que és la figura de planejament general per municipis d’estructura urbana poc complex
A l’agost de 2019, les figures de planejament urbanístic general vigents a la Demarcació de Barcelona eren les següents:
Nombre de municipis segons figura de planejament urbanístic general vigent. Demarcació de Barcelona. 2019
| Normes de Planejament Urbanístic (NPU) | 15 |
| Normes Subsidiàries de Planejament (NNSS) | 91 |
| Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) | 73 |
| Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) | 105 |
| Pla General Metropolità (PGM) | 27 |
Font: Observatori del Territori. Generalitat de Catalunya
El planejament derivat desenvolupa els criteris i les directrius fixades pel planejament urbanístic general, que no pot contradir i ha de respectar, es el que anomenem principi de jerarquia. Això no obstant, els plans especials urbanístics poden introduir en l’ordenació del planejament urbanístic general modificacions específiques necessàries per acomplir llurs funcions, pel seu principi d’especificitat.
Els instruments de planejament derivat estan integrats pels:
-
Plans parcials urbanístics (PP), aquest es diferencien en de delimitació o no, segons determini el POUM si es necessari el seu desenvolupament o es tan sols una reserva de creixement.
-
Plans especials urbanístics (PE)
-
Plans de millora urbana (PMU)
La legislació urbanística anterior al 2002 recollia dins les figures de planejament derivat l’Estudi de Detall, alguns municipis que encara no tenen el planejament general adaptat a la legislació actual, si el seu planejament ho recull, encara podrien tramitar-los, tanmateix també es pot optar per tramitar plans de millora urbana.
Entenem per gestió urbanística l’activitat d’execució del planejament que comprèn el conjunt de procediments establerts per la llei per a la transformació de l’ús del sòl. S’inclou dins el concepte de gestió urbanística la urbanització i l'edificació dels solars resultants de les actuacions d'execució.
El procés de transformació i ús del sòl es materialitza mitjançant els projectes de reparcel·lació. És un sistema d’actuació que consisteix en l’agrupació de les finques aportades pels propietaris incloses en una unitat d’actuació, per a la seva nova divisió ajustada al planejament urbanístic amb l’adjudicació de les finques resultants als respectius propietaris en proporció als drets aportats. A més es l’instrument on es materialitzen les cessions obligatòries a l’Administració municipal d’espais lliures, equipaments, vialitat i aprofitament urbanístic.
L’expropiació, en canvi, és la potestat que te l’administració per transferir la propietat o els drets patrimonials d’un particular a l’administració, per causes d’utilitat pública o interès social, mitjançat la corresponent indemnització.
Així, a grans trets: Per tal de transformar el sòl, es preveuen dos sistemes:
- el de reparcel·lació, basat en el repartiment equitatiu de beneficis i càrregues. Segons la iniciativa de la reparcel·lació es diferencien 3 modalitats:
-
modalitat de cooperació, iniciativa municipal.
-
modalitat compensació bàsica, iniciativa privada.
-
modalitat compensació concertada, iniciativa d’alguns particulars.
- el d’expropiació, l’adquisió dels sòls per part de l’administració actuant. La delimitació dels polígons així com el sistema de gestió el defineix el planejament urbanístic, ja sigui el POUM directament, el Pla Parcial en sòls urbanitzables, o Plans de Millora Urbana en sòls urbans no consolidats.
Per tal d’obtenir els sòls destinats a sistema, un cop aprovat el planejament urbanístic i prèvia a la reparcel·lació la llei articula l’ocupació directa.
L’habitatge digne i adequat per tots els ciutadans és un principi constitucional i per tant ha de ser regulat per l’ordenament jurídic i assegurat per totes les administracions.
La vinculació evident entre l’habitatge i el sòl sobre el que s’assenta converteix l’urbanisme en un mecanisme necessari per assegurar aquest dret i modular el seu desplegament en el territori.
La normativa urbanística estableix uns paràmetres bàsics de presència, localització i promoció d’habitatge públic, per assegurar-ne l’accés als col·lectius amb majors dificultats.
Així mateix, l’acció urbanística local pot explotar un marge molt més gran de promoció de polítiques d’habitatge assequible mitjançant un seguit d’instruments específics:
-
Les àrees residencials estratègiques, per generar sòl per destinar-lo Habitatge protegit.
-
L’habitatge protegit.
-
L’habitatge dotacional, per generar habitatge per emergències socials, acollir temporalment necessitats socials, especialment destinat a joves i gent gran.
La legislació recull un títol concret destinat a les polítiques d’habitatge:
-
Patrimoni municipal de sòl i Habitatge, per tal de generar un parc d’habitatge públic i generar un finançament.
-
Dret de tanteig i retracte, per tal d’adquirir patrimoni per ampliar el parc d’habitatges.
-
El registre de solars, per evitar el bloqueig d’edificar i evitar l’especulació
Les entitats locals intervenen en els actes d’edificació i ús del sòl i subsol que els subjectes privats o públics tinguin intenció d’executar, per mitjà dels règims d’intervenció següents:
-
Llicència urbanística com a control preventiu i amb caràcter d’acte reglat, és a dir, s’han d’atorgar o denegar d’acord amb el que estableix la legislació urbanística, el planejament urbanístic i les ordenances municipals.
-
Comunicació prèvia com a control posterior.
-
Declaració responsable com a control posterior i només aplicable a la instal·lació de antenes de telefonia mòbil, segons la normativa sobre telecomunicacions.
Els Ajuntaments han d’ordenar l’execució de les obres necessàries per a que les persones propietàries de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions compleixin el deure legal d’ús, conservació i rehabilitació per mantenir el parc immobiliari del municipi en condicions d’ornat públic, seguretat i salubritat. Així mateix, quan una construcció estigui en estat ruïnós, l’administració municipal ho ha de declarar per les causes taxades i específiques que estableix la normativa urbanística, requerint als propietaris la seva rehabilitació o enderrocament segons s’escaigui.
La potestat de protecció de la legalitat urbanística és d’exercici preceptiu i per tant les accions o les omissions que vulnerin les determinacions de la normativa urbanística o de les ordenances municipals, comportarà la incoació dels procediments següents:
-
Restauració de la realitat física alterada i de l’ordre jurídic vulnerat, per mitjà del qual es requerirà a la persona interessada per a la legalització de les obres per mitjà de la presentació de la corresponent llicència urbanística o comunicació, o l’enderroc d’aquestes en el cas que siguin manifestament il·legalitzables.
-
Sancionador, que te com a finalitat la imposició de sancions als diferents agents que intervenen en el procés edificatori (tècnics, constructors, promotors, propietaris etc.) en relació a si la infracció és lleu, greu o molt greu.
-
Rescabalament de danys i perjudicis.
Son accions o omissions que comporten la vulneració de la legislació urbanística o de les ordenances municipals, els actes d’edificació i ús del sòl i subsol que s’executen:
-
Sense llicència urbanística o comunicació prèvia.
-
No ajustades a la llicència atorgada o la comunicació prèvia presentada.
-
Aquest actes poden estar en curs o finalitzats.
