El desenvolupament psíquic i cerebral de l’ésser humà està estretament unit, en interacció constant i interdependència mútua, a l’ambient, que en el cas dels infants seria sobretot l’entorn cuidador (familiar, professional, institucional i social) (Larbán Vera, J., 2019).
Les connexions nervioses no són definitives ni immutables (Ramón y Cajal, S., 1909-1911).
La neuropsicologia actual reafirma que serà a partir de les relacions i els vincles amb persones significatives que el nen es podrà constituir com a persona i desenvolupar-se físicament i psíquicament.
Per altra banda, és l’epigenètica la que ofereix més possibilitats d’avançar en l’estudi de les malalties i els trastorns que fins fa ben poc es pensava que estaven genèticament determinats. L’epigenètica descriu un conjunt d’interaccions existents entre els gens (genoma), i entre ells i el seu entorn, que condueixen a l’expressió del fenotip.
Dit d’una altra manera, el material genètic existent en els gens s’expressarà, es manifestarà i es farà visible o no en funció de la interacció amb el medi (Larban, J., 2019).