L’infant, abans i després de néixer, està en un procés de construcció que depèn de factors genètics, emocionals/relacionals i ambientals i de les pròpies competències del bebè.
Diverses investigacions han demostrat que els sentits humans comencen a ser operatius durant el segon trimestre de l’embaràs, i que el fetus respon a estímuls auditius, tàctils, tèrmics… Estudis recents, mitjançant ecografies, han fet possible l’observació del fetus i ens parlen de l’existència d’una primitiva vida mental abans del naixement.
És en els primers anys de vida que l'ésser humà experimenta un procés de creixement i d'organització funcional extraordinàriament dinàmic, que implica profundes transformacions en les competències físiques, mentals i socials que condicionen el futur de cada infant.
L’ésser humà neix “programat” per “reprogramar-se” en la interacció amb el seu entorn cuidador (Manzano, J., 2005).
És en aquesta interacció en la qual ara ens volem fixar. Un nadó no pot existir per si mateix, sense que algú es faci càrrec dels seus desitjos i de les seves necessitats. La persona que faci les funcions maternes ha d’atendre les necessitats físiques i psíquiques del bebè. Per tant, un infant podrà evolucionar millor si forma part d’una relació.
Durant els primers mesos de vida, la comunicació entre la persona cuidadora i el nadó es dona, sobretot, a través del tacte; com la persona cuidadora toca i acaricia el nadó, com li parla, com el sosté, com aquest s'ajusta a aquest sosteniment i com el viu són la base del diàleg que es comença a construir entre ells.
Es tracta d'un diàleg que no tan sols satisfà les necessitats fisiològiques de l'infant, sinó també les afectives, i dona lloc a un diàleg tònic emocional que transforma de manera recíproca tant la persona cuidadora com el nadó; és a dir, davant les accions d'una i les respostes de l'altre, es dona un reajustament que va modificant aquesta comunicació per tal que cada vegada sigui més ajustada, i es crea un vincle i una relació d’aferrament.
L’aferrament és el vincle emocional que desenvolupa el nen amb les persones cuidadores i que li proporciona la seguretat emocional indispensable per a un bon desenvolupament de la personalitat.
La tesi fonamental de la Teoria de l’aferrament és que l’estat de seguretat, ansietat o temor d’un nen està determinat, en gran mesura, per l’accessibilitat i capacitat de resposta de la seva principal figura d’aferrament (persona amb la qual s’estableix el vincle).
Un nen que sap que la seva figura d’aferrament és accessible i sensible a les seves demandes té un fort i penetrant sentiment de seguretat, que el mou a valorar i continuar la relació (Bowlby, J., 2014).
Aquesta relació dona lloc a la capacitat de mentalització.
Entenem la mentalització com la capacitat de comprendre les accions pròpies i alienes en termes de pensament, sentiments, esperances i desitjos. És una funció que permet comprendre i comunicar sobre la conducta pròpia i aliena en termes d’estats mentals intencionals (Fonagy, P.; Target, M.,1997).
La representació dels nostres estats mentals és la columna vertebral del nostre sentit de nosaltres mateixos i de la nostra identitat (Fonagy, P.; Target, M.,1997).
La mentalització és la capacitat de veure’ns a nosaltres mateixos des de fora i els altres des de dins. És un procés i no un contingut. L’individu tracta de donar sentit al món que l’envolta (Dangerfield, M., 2016).