Mòdul 2. Introducció al desenvolupament infantil. Etapa 0-3

La qualitat de les primeres trobades és el que determinarà la manera com el nadó interpretarà les relacions humanes, i posteriorment, influirà en la manera com l’infant desenvoluparà la seva afectivitat i expressarà les emocions i els sentiments.

Aquest conjunt de senyals rebuts pel nadó i la seva resposta provoquen en les persones cuidadores una reacció que el nadó percep. El nadó adapta els signes que emet per tal de satisfer les seves necessitats, i genera una nova resposta en les persones cuidadores i una nova modificació en el seu comportament. És així com el nadó va acumulant un seguit d'experiències o mapes cerebrals. És aquesta la base de les imatges o representacions mentals que donaran un significat als senyals percebuts.

El cervell humà mostra una complexitat anatòmica considerable. Els principis que regeixen el seu funcionament són:

• Interconnectivitat intrahemisfèrica i interhemisfèrica: interconnexió mitjançant sinapsis entre les diferents parts o estructures de cada hemisferi i a la vegada mitjançant les connexions entre l’hemisferi dret i l’esquerre.
• Centralització, jerarquia neuroaxial: capacitat cerebral per analitzar i sintetitzar la informació, així com per donar resposta en funció de les àrees cerebrals on es processa la informació, a nivell caudal o cefàlic.
• Lateralitat cerebral. Se centra en tres aspectes:
  • Simetria anatòmica
  • Funcions diferents dels hemisferis esquerre i dret (a l’hemisferi esquerre es localitzen les àrees del llenguatge i de la parla, entre altres, i a l’hemisferi dret, aspectes emocionals, tempoespacials, etc.)
  • Control sensoriomotor contralateral
• Especialització estructural i funcional: és una característica de l’organització cortical. Els sistemes sensitius i motrius consten de cèl·lules especialitzades encarregades de gestionar la velocitat de processament de la informació i de generar respostes adequades.
• Organització topogràfica. Cada hemisferi es divideix en quatre lòbuls: frontal, parietal, temporal i occipital. Cada lòbul té diferents funcions. Per exemple, l’àrea occipital s’encarrega de la producció d’imatges; l’àrea parietal, de les percepcions sensorials; l’àrea frontal, de la capacitat de moviments, del control de les emocions, dels raonaments…, i l’àrea temporal, per exemple, processa informació de l’oïda i regula les emocions i motivacions, entre altres funcions.
• Plasticitat neuronal: és una característica del sistema nerviós pròpia de les cèl·lules cerebrals. Permet essencialment al cervell adaptar-se i modificar funcions, estructures i connexions i donar resposta a canvis tant intrínsecs com extrínsecs. D’aquesta manera es reorganitza i s’adapta.

Els avenços actuals de la neurociència han donat lloc a noves investigacions i avenços en el coneixement de la plasticitat cerebral i en la recuperació de les funcions cerebrals, cosa que ens porta a utilitzar estratègies i actuacions més acurades en les possibles seqüeles derivades de lesions neurològiques, sobretot en la primera infància.

La plasticitat neuronal és la capacitat de les àrees cerebrals o dels grups neuronals de respondre funcionalment i neurològicament per suplir les deficiències funcionals corresponents a la lesió, és a dir, la capacitat de les neurones d'assumir el paper d'unes altres que estiguin lesionades.

Per tant, podem parlar d’una reorganització sinàptica i de la possibilitat de creixement de noves sinapsis a partir d'una neurona o diverses neurones danyades.

En relació amb això, el terme plasticitat cerebral expressa la capacitat adaptativa del sistema nerviós per minimitzar els efectes de les lesions modificant la seva pròpia organització estructural i funcional.

La plasticitat inherent a les cèl·lules cerebrals permet la reparació de circuits corticals, integra altres àrees corticals per realitzar funcions modificades i respon a diverses afeccions. La capacitat del cervell d'adaptar-se als canvis té, a més, importants implicacions en l'aprenentatge.

Atès que la plasticitat és més gran en els primers anys de vida i disminueix gradualment amb l'edat, l'aprenentatge i la recuperació es veuran potenciats si es proporcionen experiències o estímuls precoços a l'individu.

Les neurones en mirall estan especialitzades i acompleixen unes funcions específiques en les nostres capacitats de relació i comunicació. Aquestes neurones s’exciten no només quan es fa una acció per a una finalitat, sinó també quan observem una altra persona realitzar-la.

En les neurociències, aquestes neurones tenen un important paper dins de les capacitats cognitives lligades a la vida social, com ara l'empatia -la capacitat de posar-se en el lloc d'un altre- i la imitació. D'aquí que alguns científics considerin que la neurona mirall és un dels descobriments més importants de les neurociències en l'última dècada.

La investigació duta a terme per Ansermet, psiquiatre i psicoanalista, i per Magistretti, neurofisiòleg (2008), posa en relleu un cop més l’estreta interacció entre allò genètic, constitucional i neuronal, l’experiència del subjecte en la interacció amb el seu entorn, en aquest cas, amb l’entorn cuidador, experiència capaç de modular i canviar no només l’empremta psíquica amb ancoratge somàtic, sinó també l’empremta neuronal (Larbán, 2012).