Habitatge

La creixent importància de l'habitatge a l'agenda local (l'any 2018 el 85% dels ajuntaments de més de 10.000 habitants de la demarcació de Barcelona consideren que l'habitatge ha guanyat o mantingut pes dins de les polítiques municipals els darrers dos anys, segons dades del Panel de Polítiques Públiques Locals d'Habitatge elaborat per la Diputació de Barcelona i la Fundació Pi i Sunyer), es fonamenta en la magnitud i durada en el temps d'una problemàtica que afecta a una part significativa de la població. En aquest sentit, cal recordar que:

• Assistim a una creixent escletxa entre els ingressos de la població i els preus de l'habitatge. La Memòria Anual 2018 de l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona mostra com, al conjunt de Catalunya, entre els anys 2000 i 2018, la Renda Familiar Bruta Disponible per habitant s'havia incrementat el 38,2% mentre que el preu mitjà de lloguer havia crescut un 92%, el de compravenda de segona mà un 94%, i el de compravenda d'obra nova un 119%.

• Conseqüentment, es produeix un augment de les dificultats per fer front a les despeses de l'habitatge. D'una banda hi ha una elevada taxa de sobrecàrrega de les llars (entesa com el nombre de llars que han de destinar més d'un 40% dels seus ingressos al pagament de les despeses de l'habitatge) que en el cas de la demarcació de Barcelona es gairebé del 40% des de l'any 2011, dada molt més elevada que la de l'entorn europeu. D'altra banda, destacar l'elevat nombre de desnonaments executats des de l'any 2013 (actualment estabilitzats en número però protagonitzats per casos de lloguer i famílies amb menys recursos).

Davant d'aquesta problemàtica, més enllà de continuar abordant les necessitats urgents de les famílies que no poden atendre i/o poden perdre la llar on viuen, cal augmentar significativament el parc d'habitatge assequible en les seves diverses formes i modalitats. El Pla Territorial Sectorial d'Habitatge de Catalunya aprovat inicialment planteja la necessitat de generar a Catalunya 235.000 nous habitatges destinats a polítiques socials fins l'any 2035, per tal d'equiparar Catalunya als estàndards europeus i poder atendre les necessitats estimades (passant de tenir aproximadament un 2% del parc d'habitatges destinats a polítiques socials a tenir al voltant d'un 15%).

La possibilitat d'incrementar el parc d'habitatge assequible o destinat a polítiques socials passa per augmentar significativament la inversió pública en matèria d'habitatge. La memòria econòmica que acompanya el Pla Territorial Sectorial d'Habitatge aprovat inicialment, preveu la necessitat d'invertir 7.612,60 milions d'euros en 15 anys amb cost incremental (273,8 el primer any – 583,4 el darrer any) per tal d'equiparar Catalunya als estàndards europeus i poder atendre les necessitats estimades (segons els experts a l'estat espanyol i a Catalunya la inversió pública i el pressupost destinat a les polítiques d'habitatge no ha arribat mai al 0’1% del PIB anual, quan els estàndards dels països europeus amb polítiques d'habitatge avançades oscil·la entre l'1-2% del seu PIB anual).

Tot i que l'any 2018 únicament el 40% dels ajuntaments de més de 10.000 habitants de la demarcació de Barcelona afirmaven estar preocupats per l'estat energètic o de conservació del parc, les dades i les previsions de futur mostren la necessitat d'abordar amb major decisió i recursos aquesta problemàtica estesa a la majoria de municipis. En aquest sentit, cal recordar:

• L'antiguitat d'una part significativa del parc residencial. En el cas de la demarcació de Barcelona, exclosa Barcelona capital, gairebé el 40% dels edificis amb ús residencial són anteriors a 1981.

• El deficient estat de conservació i accessibilitat d'una part significativa del parc. Segons dades del Cens d'Habitatges de 2011, el 8,26% dels edificis d'habitatges a la demarcació de Barcelona es troben en mal estat de conservació, i el 60% dels habitatges principals no són accessibles.

• La lenta implementació de la Inspecció Tècnica dels Edificis (ITE). Segons informes de la Generalitat de Catalunya, l'any 2018 únicament el 46% dels edificis residencials anteriors a 1981 haurien realitzat la preceptiva Inspecció Tècnica de l'Edifici.

• La lenta interiorització de la necessitat d'avaluar i certificar energèticament els edificis residencials. Més del 90% de les certificacions d'edificis emeses tenen el seu origen en la posada de l'habitatge al mercat de venda o de lloguer, moment en el qual dita certificació es obligatòria.

• La baixa qualificació energètica del parc residencial català. Al voltant del 35% dels certificats energètics emesos l'any 2017 tenien una qualificació molt baixa (F o G) i únicament al voltant de l'1% tenien qualificacions de nivell A o B.

• L'atomització de l'estructura de la propietat, les dificultats de bona part de les famílies d'assumir les despeses de rehabilitació i millora necessàries al seu edifici i habitatge i la limitada capacitat de gestió i organització d'una part significativa de les comunitats de propietaris.

D'acord amb les dades del Panel de Polítiques Públiques Locals d'Habitatge 2018, la necessitat de planificar la política d'habitatge del municipi recau, entre d'altres, en els següents factors:

1.- La diversitat de problemàtiques i temes a tractar: diferents qüestions van ser considerades com el principal objectiu en matèria d'habitatge per almenys un 10% dels ajuntaments de més de 10.000 habitants:

• Evitar la pèrdua de l'habitatge (27,5%)

• Promoure, gestionar i adjudicar habitatges amb protecció oficial (HPO) (14,5%)

• Facilitar l'accés a l'habitatge (14,5%)

• Mobilitzar el parc buit (13%)

• Garantir proximitat, informació i serveis (10,1%)

2.- La focalització dels esforços en accions reactives, dependents i sobreocupades per les urgències:

• Un 87% dels ajuntaments consideren que les polítiques locals d'habitatge són depenents de les administracions supralocals.

• També el 87% dels ajuntaments consideren que, pel que fa al món local, predominen les accions reactives.

• Gairebé el 75% dels ajuntaments dediquen la majoria del temps i recursos en matèria d'habitatge a la gestió d'ajuts o la informació al ciutadà.

3.- La necessitat–voluntat explícita d'elaborar o revisar el Pla Local Habitatge (PLH):

• Un 62% dels ajuntaments de més de 10.000 habitants consideren que haurien d'elaborar un PLH o revisar el que disposen.

• Existien al voltant d'una quarentena d'ajuntaments amb PLH no vigent.

• Un 9,5% dels ajuntaments de més de 10.000 habitants afirmen no tenir objectius ni línies estratègiques definits.

D'acord amb les dades del Panel de Polítiques Públiques Locals d'Habitatge 2018, la necessitat d'augmentar el parc d'habitatge assequible del municipi recau, entre d'altres, en els següents factors:

1.- La futura obligació (Objectiu de Solidaritat Urbana) de que en 2035, els municipis que siguin àrees de demanda residencial forta i acreditada han de tenir un 15% del seu parc d'habitatges principals destinats a polítiques socials.

2.- La baixa activitat municipal dels darrers anys destinada a la promoció, rehabilitació i mobilització d'habitatge assequible.

• Menys del 10% dels ajuntaments apunten que l'actuació a la que dediquen més temps i recursos tingui a veure amb la promoció d'HPO (7,2%).

• Menys del 3% apunten que l'actuació a la que dediquen més temps i recursos tingui a veure amb programes de mobilització del parc d'habitatges desocupats (2,9%).

• Cap ajuntament apunta que l'actuació a la que dediquen més temps i recursos tingui a veure amb programes de foment de la rehabilitació.

Aquests percentatges han caigut significativament respecte els de l'any 2016 (7 punts en cas promoció d'HPO, gairebé 3 en el cas de la mobilització del parc desocupat i 4 en el cas de la rehabilitació). Es a dir, el 2016 la suma global era del 23,9% mentre que el 2018 no arribava al 15%.

D'acord amb les dades del Panel de Polítiques Públiques Locals d'Habitatge 2018, la necessitat d'organitzar l'estructura i els serveis tècnics municipals dedicats, total o parcialment, a qüestions d'habitatge de la forma el més eficaç i eficient possible recau, entre d'altres, en els següents factors:

1.- Estructures tècniques molt petites (especialment en municipis < 50.0000 habitants), poc consolidades, i cada vegada menys “tecnificades”:

• Els ajuntaments de menys de 50.000 habitants disposen d’una mitjana de 2–2,5 treballadors dedicats específicament a temes d'habitatge; en el cas de municipis de menys de 10.000 habitants, com a molt, hi ha una persona dedicada parcialment a temes d'habitatge.

• Únicament el 23,7% dels tècnics/tècniques d'habitatges dels ajuntaments són funcionaris.

• Únicament el 26% dels ajuntaments afirmen disposar d'una estructura tècnica pròpia especialitzada en promoció i gestió d'habitatge.

2.- Sobrecàrrega de les estructures tècniques i especial dedicació a gestió d'ajuts i informació. Segons algunes Memòries d’Activitat d'Oficines Locals d'Habitatge i Borses de mediació per al lloguer social, només pel que fa a consultes presencials, el 2018 van enregistrar:

• Un promig de 58 consultes presencials/setmana en ajuntaments de municipis entre 10.000–50.000 habitants.

• Un promig de 159 consultes presencials/setmana en ajuntaments de municipis > 50.000 habitants.

  3.- Necessitat de reforçar la coordinació interadministrativa, especialment en suport als ens locals.

• Un 87% dels ajuntaments consideren que les polítiques d'habitatge són depenents d'estratègies i suport d'administracions supralocals.

• Un 58% dels ajuntaments consideren que la coordinació entre els diferents nivells de Govern no és adequada.