La cooperació al desenvolupament que impulsen les administracions locals representa un fet diferencial a Catalunya i a l'Estat espanyol, tant pel nombre de recursos destinats com pel model característic que promou.
Si bé en un inici els recursos eren transferits sovint a les ONGD mitjançant convocatòries públiques de subvencions perquè executessin els seus projectes, a poc a poc i paral·lelament al creixement sostingut dels pressupostos del 0,7% durant la bonança econòmica de principi de segle, els municipis van anar configurant una política pública pròpia més estratègica i coherent amb el model de ciutat, amb vocació de mobilitzar els diferents agents amb potencial per aportar les seves capacitats i potencialitats i buscant un retorn com a eina de transformació social.
Malgrat que la cooperació s’ha mantingut orgànicament força diferenciada de la resta de polítiques locals i ha ocupat un rang secundari, aquesta ha buscat cada cop més la complementarietat, les sinergies i el treball conjunt amb altres àrees i departaments corporatius com a primer pas cap a la transversalització.
L’educació per al desenvolupament i la ciutadania global, la compra pública ètica, el comerç just, l’acollida de refugiats, la promoció de la pau i l’enfocament basat en drets humans s’han convertit en línies clau de les polítiques municipals de cooperació, que es despleguen amb altres departaments (principalment educació, contractació, nova ciutadania i afers socials, entre altres) i que responen a una voluntat de coherència i transversalitat de la política de cooperació. Així mateix, la cooperació tècnica es nodreix del coneixement i l’especialització sobre determinades temàtiques sectorials que acumulen les corporacions locals.
No obstant, transcorreguts els anys, s’observa un cert estancament en aquests plantejaments, que en molts casos no han anat més enllà de la col·laboració i la coordinació puntual entre diversos sectors de l’Administració per a actuacions concretes. Això es deu probablement al retrocés patit per aquesta política local arran de la darrera crisi econòmica i a la manca d’un mandat clar, però també a la falta d’instruments efectius de gestió transversal que canalitzin cap a un objectiu comú les diferents experteses i que facin possible aquest enfocament més ampli i integral.