Cap mare, cap pare ni cap família estan preparats per tenir un nen amb dificultats.
Alguns estudis demostren que moltes famílies amb fills amb dificultats presenten alts nivells d’estrès. Aquest estrès té a veure amb:
-
La possible incertesa de la patologia.
-
L’evolució disharmònica en algunes patologies dels infants. En ocasions, amb un diagnòstic poc clar.
-
L’absència de marcadors biològics (per exemple, infants amb trastorn de l'espectre autista, TEA).
-
El desconeixement de l’evolució del trastorn (patologies poc conegudes).
Després de reaccions diverses, la majoria dels pares arriben a una calma emocional amb una visió més realista.
Les dificultats que experimenten els pares depenen de:
-
La gravetat i la quantitat de simptomatologia que presenti el fill: com més alteracions cognitives i conductuals mostri el fill, més gran serà l’alteració de la convivència familiar.
-
L’edat de detecció.
-
Les capacitats personals dels pares.
-
La capacitat familiar per elaborar el dol.
-
La xarxa social amb la qual compta la família.
-
Els recursos socioeconòmics.
-
La valoració de les emocions. Les mares són més propenses a qüestionar les seves pròpies activitats com a mares i donen més valor a les emocions.
Per superar aquestes dificultats, cal tenir en compte les situacions següents:
-
La fortalesa, les bones competències, la percepció en positiu, el sentit de la coherència i la capacitat d’adaptació als problemes.
-
La unitat de la família.
-
Una bona comunicació familiar.
-
Les reaccions i l’adaptació de les famílies estan relacionades també amb el sistema de suport i els recursos externs.
-
Les famílies que tenen més suport, sobretot suport formal, com podria ser l’educatiu, presenten menors nivells d’estrès.
El treball terapèutic ha d’ajudar la família a trobar factors que configurin un espai suficientment bo. Aquests factors bàsicament són:
-
L’amor.
-
L’esperança.
-
L’assumpció de responsabilitats.
-
La gestió del dolor.
-
La capacitat de pensar.