Un element que cal tenir en compte en interaccions entre persones és la distància que establim en la nostra relació amb les persones participants. En contextos educatius i formatius, sembla important ser a prop de les persones amb qui treballem, comunicar-nos i compartir idees en la distància propera, empatitzar i procurar ajudar l’altre sempre que sigui possible.
Si bé aquesta idea d’empatitzar i apropar-se a les persones és pròpia de l’educació, conté un risc que genera dos escenaris poc desitjables:
Acostar-se massa a determinades situacions difícils (per intentar solucionar-les) i acabar incorporant els problemes de l’alumnat com a propis, de manera que perdem una certa objectivitat i perspectiva per tractar professionalment les dificultats derivades de la formació, de la interacció i dels conflictes que genera.
Un comportament disruptiu o no acceptable d’un alumne o d’un grup (elevar el to de veu, boicotejar una classe, copiar en un examen o en un treball) es pren com a qüestió personal i no com a qüestió professional.
Aleshores un problema d’aula acaba afectant la vida de la persona formadora o li ocupa el cap durant el cap de setmana o fora de l’horari laboral.
És evident que el treball amb persones no deixa indiferent, però també sembla evident que afrontar les dificultats des del vessant personal, deteriorar el benestar en el temps de lleure i el temps personal i considerar que un comportament desajustat és una provocació personal, per exemple, no són situacions desitjables. Aquest primer escenari, si persisteix, genera l’anomenat burnout (síndrome del cremat) i pot provocar l’esmentat deteriorament del benestar emocional del formador i, al seu torn, pot generar un segon escenari no desitjat.
Allunyar-se massa i desconnectar dels problemes de l’alumnat i de les seves circumstàncies, justament per preservar-se i no cremar-se o per mantenir-se al marge i no involucrar-se en situacions que es consideren alienes a la feina i al rol formador. Aquest segon escenari tampoc és desitjable perquè limita la possibilitat de connectar i empatitzar amb l’alumnat i d’incrementar les oportunitats per millorar l’autoestima, per col·laborar en el seu desenvolupament en situacions complexes o per afrontar conflictes.
La distància òptima esdevé un concepte relacional que ajuda a pensar com hem de relacionar-nos, fins on som capaços d’apropar-nos a la realitat de l’alumnat i dels grups per poder empatitzar i vehicular les emocions necessàries per fer autèntica la relació entre formador i participant, per comunicar amb eficàcia i ser sensible a les circumstàncies o dificultats de l’aprenentatge i, alhora, mantenir la distància necessària per poder actuar professionalment, tot preservant el benestar emocional necessari justament per poder ajudar o afrontar situacions complexes.
Els factors que condicionen aquesta interacció poden ser:
El concepte de distància òptima té sentit i utilitat en totes les professions en què les interaccions entre persones són una part important de la feina.
Pensa quina és la teva distància òptima. Per fer-ho pots tenir en compte els elements següents (prenent aquestes preguntes en un sentit general o global, amb totes les excepcions que calguin, només com a guia per a la reflexió):
En els casos en què la reflexió anterior ens fa concloure que la distància que establim no és l’òptima (per massa proximitat o per massa llunyania), podem buscar, amb altres companys formadors, espais de diàleg i supervisió (que mai pretén jutjar o valorar si ho fem bé o malament) per trobar estratègies i raons per incidir-hi.