La família, com a primer referent educatiu i principal responsable del creixement i el desenvolupament dels fills, ha d'implicar-se en el seguiment i l’acompanyament del procés escolar.
Ser pare o mare és una tasca cada dia més complexa. Aquesta dificultat es multiplica quan arriba un fill amb discapacitat. Acompanyar-los en el seu procés, en aquesta franja d’edat, és una tasca que requereix paciència, empatia i respecte, però també sinceritat, claredat i assertivitat.
Acompanyar les famílies, com els infants, necessita un plantejament clar d’ajudar-los a fer el seu propi camí, respectant i fomentant al màxim les seves competències parentals, i alhora treballar perquè se sentin part activa de l’escola.
Per poder ajudar les famílies, hem d’identificar el moment en què es troben. A continuació plantejarem les fases del procés de dol segons Elisabeth Kübler-Ross (1993):
-
Negació i aïllament. “Això no em pot estar passant a mi”. La negació és un mecanisme de defensa temporal davant una notícia inesperada i impactant. Aviat s’anirà substituint per una acceptació parcial.
-
Ira. La negació dona pas a la ràbia, l’enveja, el ressentiment… Sorgeixen tots els perquès. És una fase difícil d’afrontar perquè la ràbia s’activa contra tot. La persona es queixa per tot, a vegades injustament, i tot és criticable. En altres moments aquesta ira es torna dolor, llàgrimes, culpa o vergonya.
-
Negociació. “Faré qualsevol cosa si el meu fill es cura”. Reflecteix l’esperança que es pot canviar la situació.
-
Depressió. “Estic tan trist… Per què he de fer res?” La persona es debilita, s’aprima i apareixen altres símptomes, com una immensa tristesa. Etapa que precedeix l’acceptació de la realitat, en què no se li ha de suggerir que ho miri pel costat positiu. Cal permetre-li expressar el dolor. Etapa en què cal molta comunicació. A vegades es transmet més estant al seu costat i agafant-li la mà. L’excessiva intervenció dificulta el procés de dol.
-
Acceptació. Qui ha passat per les etapes anteriors i ha pogut expressar els seus sentiments, es mirarà el que ha de venir amb més tranquil·litat. No és una etapa de felicitat, sinó que es comença a sentir una certa pau. Es pot estar bé sol o acompanyat i no es té tanta necessitat de parlar del propi dolor.
Aquestes fases no sempre són seqüencials ni segueixen un temps estipulat. Una persona pot estar tres anys en la fase de depressió. Per altra banda, un cop s'ha passat d'una fase a una altra, no necessàriament s’ha superat la fase anterior, ja que es pot fer una petita regressió.